entrevista com a presentació

Entrevista a Glòria Morera i Font




L’artista Glòria Morera i Font ha publicat aquest any les seves memòries sota el títol d’“El caballete cojo-nudo” (Abadia Edicions), un llibre en el que hi ha estat treballant els darrers 15 anys. Durant el passat mes d’abril, també va presentar “El caballete cojo-nudo” a la sala Gal Gallery de Barcelona coincidint amb la inauguració de l’exposició de pintures a l’oli “El món de Glòria Morera”. Aquesta exposició es podrà veure l’any vinent a Santa Coloma de Farners.



Glòria Morera, és filla d’una família industrial del tèxtil de Terrassa. Es va formar a l’Escola de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. Un cop llicenciada en Belles Arts, la seva pintura va ser premiada per l’Institut Francès de Barcelona, amb una beca a París. Posteriorment, va impartir classes de dibuix a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura i en el Liceu Francès de Barcelona. Glòria Morera, que sempre ha lluitat per la igualtat de la dona, especialment, en el món de l'Art, va organitzar i presidir el Saló Femení d’Art Actual de Barcelona, de l’any 1.962 al 1.967.



Les seves memòries comencen a partir de la Guerra Civil Espanyola i arriben fins als nostres dies. A través de les vivències íntimes i professionals de la Glòria, el lector pot conèixer diversos aspectes de la nostra història més recent, vivències familiars personals, amb l’art com a protagonista principal del seu relat. Terrassa, Barcelona, Santa Coloma de Farners, Llafranc i Alacant són els principals escenaris de les memòries, ja que són els llocs on ha transcorregut bona part de la vida d’aquesta artista.



Glòria Morera és molt polifacètica i domina la pintura, l’escultura i la poesia. A Santa Coloma de Farners, trobem escultures seves al Parc de Sant Salvador (Monument escultòric d’homenatge a Sant Salvador d’Horta), davant del Centre d’Assistència Primària (escultura dedicada als donants de Sang), a l’Ajuntament i en diverses col•leccions privades. Des de 1959 fins ara, Glòria Morera ha estat present en moltes exposicions individuals i col•lectives, tant a Catalunya com arreu de l’Estat Espanyol. És autora de cinc poemaris editats, i n’està enllestint dos més, un que el va començar als anys 60 i l’altre a la dècada dels 70.



La Glòria valora i estima el món de la dona el qual sempre ha defensat fins a les darreres conseqüències. És coqueta i no se’n amaga, li agrada. La seva passió és el món de l’art i tot el que impliqui cultura, però això no li ha impedit conèixer i interessar-se pels darrers avenços que ens han portat les noves tecnologies. Fa uns mesos, s’ho va proposar i ho ha aconseguit. Navega per Internet amb fluïdesa i està descobrint com arriba a ser d’enriquidor, també culturalment, aquest nou món de la societat de la informació i de la comunicació. Està establerta en una antiga casa del carrer Sant Joan de Santa Coloma que s’ha fet restaurar amb un gust exquisit. L’immoble té tres plantes i en totes elles hi trobem les seves pintures i escultures. Viu per i amb el seu art. Aquest mes d’agost, amb la regidora de Cultura, Dolça Iglesias, vàrem visitar Glòria Morera a casa seva per fer aquesta entrevista. Ens va obrir la porta amb l’alegria que la caracteritza. Només entrar, el món de l’art ens va captivar i emocionar. La casa de la Glòria fa aquella olor inconfusible que desprèn la pintura. Va deixar les tres gates que té (una és d’ella i les altres de les seves germanes) al pis superior, per així poder fer l’entrevista tranquil•lament, al pati que té sortint del seu estudi de treball. Ens vàrem asseure a l’ombra i sense adonar-nos-en va sorgir una conversa fluida, àgil i fresca. Durant l’estona que vàrem estar amb la Glòria, destacava la brillantor dels seus ulls, fruit de l’orgull i la il•lusió de poder mostrar la seva obra i de tenir l’oportunitat de parlar del seu món, el món de Glòria Morera.



“Tota la meva vida he viscut inspirada i creant”



Glòria, fins als 15 anys vas viure a Terrassa, després vas marxar a Barcelona i l’any 1974 et vas instal•lar a Santa Coloma de Farners, Quins motius et van portar fins aquí?

Va ser tot un procés personal que em va portar fins a Santa Coloma de Farners, on hi tenia els meus oncles, en Panxito i l’Antònia de Ca la Salut que eren propietaris d’una carnisseria al carrer Hospital. A més, a Santa Coloma, també hi vivia la meva tia Lolita que feia poc temps s’havia quedat viuda i vaig anar a viure amb ella al Balneari Termes Orión. Vaig arribar aquí per desconnectar d’aquell moment i finalment m’hi vaig quedar. Venir a viure a Santa Coloma de Farners va ser tornar a casa.



Què hi trobem a les teves memòries?

El lector podrà conèixer el creixement personal d’una dona. Vaig ser una avançada al meu temps i això ha estat una dificultat. Va ser la meva creuada personal. Tota la meva vida he obrat molt sota les indicacions de la meva consciència i he estat molt fidel a mi mateixa... el temps m’ha donat la raó. Com a artista m’he sentit molt discriminada per ser dona. A la dècada dels 80, estava en una galeria on hi exposava els meus quadres, i va entrar un visitant molt entusiasmat que em va preguntar on estava el pintor d’aquells quadres. Vaig dir-li que era jo i abans de sortir corrents de la galeria va dir “no pot ser possible”. En l’actualitat, i per sort, el món de la dona ha avançat molt, però, encara no és suficient.

De jove estava molt implicada en la vida cultural barcelonina. Vaig organitzar i presidir el Saló Femení d’Art Actual de Barcelona de l’any 1962 al 1967. Per tant, el lector de les meves memòries podrà connectar amb tot això, la lluita, la il•lusió, les decepcions, moments dramàtics en la vida d’una persona, l’art, la cultura... Escriure les memòries ha fet remoure molts sentiments dintre meu.



Les memòries es titulen “El caballete cojo-nudo”, per què?

En uns moments molt conflictius de la meva vida tenia un cavallet que estava coix, li faltava una roda, i d’aquí el títol. A més, sempre he pensat que en aquest món si no ets “collonut”, no te’n surts.



Glòria, per què has escrit les memòries en castellà?

Sempre he parlat el català, una llengua que m’agrada molt i estimo, però, em van educar en els temps de la dictadura i va ser en castellà. Trobo que també és una llengua molt rica. Segons el que vull expressar utilitzo un idioma o un altres. Quatre dels meus poemaris són en català i tres en castellà. El poeta, s’ha de llegir en el seu idioma, i gaudir de la musicalitat que ell o ella li atorga. La poesia traduïda perd molt l’efecte musical, encara que manté el sentit de les paraules. De fet, m’agradaria saber alemany per llegir Rainier Maria Rilke.

Un altre dels motius ha estat poder atendre els lectors de fora de Catalunya on també tinc seguidors de la meva trajectòria artística.



En un dels capítols de les teves memòries ens expliques el casament dels teus pares a Santa Coloma de Farners.

Si, moltes de les coses que explico anteriors al meu naixement han estat fruit d’un treball de recerca entre els meus familiars o pel que m’explicaven els pares. L’àpat del convit el van fer a Can Pinxo i la celebració va tenir lloc al Cercle, que en aquells moments el portava el meu avi, en Gabriel Font.



La teva relació amb la poesia va començar molt aviat?

La poesia ha brollat en mi d’una manera espontània des de joveneta. Pel que fa al dibuix, als tres anys ja tenia un domini del llapis sobre el paper impressionant. Amb els rotllos de paper higiènic feia dibuixos i després ho passava com si fos una pel•lícula. Quan era una adolescent, als 14 o 15 anys, destacava a l’escola per les meves redaccions i llavors va començar la meva etapa de poeta. Tota la meva vida he viscut inspirada i creant.



I l’escultura?

Va ser de més gran, després d’un viatge a Grècia, una cultura que m’encanta des de molt jove. A vegades penso que el meu karma és grec. Només d’arribar a Barcelona d’aquell viatge a Grècia vaig anar a comprar fang i va començar la meva faceta com a escultora.



Com és la teva pintura?

Crec en la mestria i el domini total de la forma. Jo sóc la meva model, em poso davant d’un mirall i pinto directament. És important ser un mateix, tenir un domini de l’art, una expressió artística imaginativa. El paisatge forma part de la meva vida, sobretot la contemplació i m’he entretingut en la seva descripció. El paisatge, com ara el parc de Sant Salvador, el miro d’una manera molt poètica.



Com defineixes el teu art?

És expressionista, amb molta creativitat, imaginatiu i a vegades poètic. La meva pintura té molta força, segons han dit alguns crítics.



Com veus el món artístic en l’actualitat?

Fatal! D’esnobisme sempre n’hi ha hagut, però, darrerament... moltes persones fan una “taqueta” en una tela i és diuen artistes. Actualment existeix molt de plagi, hi ha qui vol ser i no és, i això ha provocat que molta gent s’hagi desvinculat del món de l’art. Tampoc m’empasso tot el que em diuen de la pintura, no em fan combregar amb rodes de molí. És injust que, per exemple, es doni tanta importància a un Tapies, quan Catalunya ha tingut i té pintors excel•lents.



Què en penses del moviment del grup artístic d’avantguarda català Dau al Set?

Aquest grup va donar un ambient cultural magnífic a la ciutat de Barcelona. Els artistes anaven a la inauguració d’altres artistes, cosa que ara no passa. Va ser una època genial.



Pel que fa al món de l’art, què has trobat a faltar a Santa Coloma de Farners?

Un “4 gats” a la colomenca. Un lloc on poder fer tertúlies culturals, intel•lectuals. A Santa Coloma tinc la sort de poder-hi participar en les trobades que fa el Club de Lectors i Llegidors. Amb aquesta excepció, a Santa Coloma he trobat a faltar un espai de debat i d’intercanvi d’experiències.



Què en penses del futur Museu de la Ciutat “Casa de la Paraula” que tindrà Santa Coloma de Farners?

Serà molt important, però és imprescindible que la gent jove s’impliqui en la moguda cultural i malauradament no veig gaire inquietud. Estem en un país en el qual s’hi llegeix poc, i això es nota.



Com veus en l’actualitat Santa Coloma de Farners?

Ui, la gent ha canviat, ha madurat i evolucionat molt! A Santa Coloma s’està fent molt per la cultura, amb iniciatives com ara les Paraules Nocturnes, conferències i xerrades molt interessants, presentacions de llibres, totes les activitats que s’organitzen a l’entorn de la festa de Sant Jordi, els cicles de música... tot això i moltes altres coses que segur que em deixo són fantàstiques!





Quina és l’essència que transmets als teus joves alumnes?

Els ensenyo a tenir una bona base i, com si fos un joc, els introdueixo en la història de l’art perquè tinguin també un nivell cultural important. Ajudar-los a créixer amb aquests coneixements dóna sentit a la vida. Amb els nens m’hi entenc molt bé i faig una tasca molt pedagògica, que no tothom pot fer-la. Quan un dels meus alumnes està cansat, m’ho diu i aleshores fem d’altres activitats com llegir un conte o parlar de la història de l’art. Els fa molta il•lusió conèixer les històries de mitologia que els explico. Per exemple, els faig saber que els astres tenen noms trets de la mitologia grega, perquè siguin coneixedors que d’altres i importants cultures ens han precedit. Tinc alumnes que de petits van conèixer la història de l’art a les meves classes i de grans s’hi han dedicat professionalment. A vegades, intueixo que alguns nens o nenes poden ser bons arquitectes perquè fan unes perspectives molt bones a les meves classes. Quan ho detecto els ho comunico als pares.



Com ensenyes a pintar?

Intento fer-los oblidar que allò que s’està mirant és una figura i ho aconsegueixo calculant les distàncies, molt matemàticament. És una bona pràctica que recomano a tothom per tal d’educar el cervell.



Glòria et vas educar en el Col•legi pensionat de “Jesús Maria” del barri barceloní de Sant Gervasi, sota uns indicatius d’ordre, disciplina i voluntat. Trobes a faltar aquestes pautes en l’educació actual?

Els trobo a faltar i molt! Aquests valors, em van enfortir, m’han donat caràcter i no m’he deixat impressionar ni captivar per segons quines coses o persones. En la manera d’educar actual fa falta molta més disciplina. Els nens i nenes volen i necessiten tenir una guia de comportament basada en l’autoritat i la comprensió. Els pares han de ser conscients de la importància que té la qualitat per sobre de la quantitat.





“Insistí en venir al mundo justo en el momento en que mis progenitores disfrutaban de una buena película en la ciudad de Egara en la calma nocturna de septiembre. ¡Toc!, ¡toc!, intervine causando los primeros síntomas en el claustro materno, ya casi finalizada la sesión; tal vez sea éste el motivo de mi afición por el cine, nunca he visto bastante”. Així comencen les memòries de Glòria Morera i Font, una vida que es podria portar a la gran pantalla, per què no?



Montse Esteba